Tinc nostàlgia de futur

Em vaig rendir, he d'admetre-ho, em vaig rendir sense més. El meu esperit jove i contestatari va donar pas a repetides frases. Que si qualsevol temps passat va ser millor, que si la vida són tres dies, si tingueres la meua edat ho entendries … i el pitjor no va ser rendir-se sinó pensar que els que encara lluitaven estaven equivocats.

Veia a eixos joves lluitar amb esperança i certa innocència, encara que cal reconèixer que la innocència cada vegada era menor o almenys més fugaç. Eren idealistes, ho tenien tot per fer, però jo veia el que els oferia el futur, veia més enllà d'aquella bambolla en la qual intentàvem protegir-los. Veia com uns altres s'aprofitaven de tot allò, acumulaven, arrasaven, destruïen, desunflaven les il·lusions. Aconseguien que es rendiren perquè amb les seues pròpies mans els ajudaren a seguir acumulant, arrasant i destruint. El futur no podia ser millor, estàvem condemnats a ser els peons d'aqueix gran termiter, i la reina sempre estava oculta.

Però vaig despertar, i vaig veure que aqueix passat no era més que un possible futur, i que hi havia molts futurs possibles, futurs que estaven en les nostres mans tan sols si no ens rendíem. Vaig veure que entre tots podíem construir sense necessitat de destruir, que qui ens governa no pot romandre ocult, que les bambolles són d'il·lusió i poden créixer fins a l'infinit. I vaig tenir nostàlgia, vaig tenir nostàlgia de Futur.

______________________________________________________________

Me rendí, tengo que admitirlo, me rendí sin más. Mi espíritu joven y contestatario dió paso a manidas frases. Que si cualquier tiempo pasado fue mejor, que si la vida son tres días, si tuvieras mi edad lo entenderias… y lo peor no fue rendirse sino pensar que los que todavía luchaban estaban equivocados.

Veía a esos jóvenes luchar con esperanza y cierta inocencia, aunque hay que reconocer que la inocencia cada vez era menor o al menos más fugaz. Eran idealistas, lo tenian todo por hacer, pero yo veía lo que les deparaba el futuro, veía más allá de esa burbuja en la que intentábamos protegerles. Via como otros se aprovechaban de todo aquello, acumulaban, arrasaban, destruían, deshinchaban las ilusiones. Conseguian que se rindieran para que con sus propias manos les ayudaran a seguir acumulando, arrasando y destruyendo. El futuro no podía ser mejor, estábamos condenados a ser los peones de ese gran termitero, cuya reina siempre estaba oculta

Pero desperté, y ví que ese pasado no era más que un posible futuro, y que había muchos futuros posibles, futuros que estaban en nuestras manos tan solo si no nos rendíamos. Ví que entre todos podíamos construir sin necesidad de destruir, que quien nos gobierna no puede permanecer oculto, que las burbujas son de ilusión y pueden crecer hasta el infinito. Y tuve nostalgia, tuve nostalgia de Futuro.

Miguel Arraiz García